La fí de l'Operació Banner

La fi de l’Operació Banner?

Durant 38 anys, les forces d’ocupació britàniques han patrullat pels carrers dels Sis Comptats (el que es coneix també com Irlanda del Nord).
Aquest mes es considera acabada l’Operació Banner. Aquesta operació ha estat una de les més llargues campanyes (38 anys) dutes mai a terme per l’exèrcit britànic i consistia en esdevenir un suport de la força policial del nord d’Irlanda (primer el RUC i després el PSNI). L’objectiu d’aquesta operació, segons l’exèrcit britànic, consisita en restaurar la normalitat al nord d’Irlanda. Segons l’exèrcit, la situació actual està prou “normalitzada” com per donar per acabada l’operació. Aquesta “normalitat” es tradueix avuí en la reducció del nombre de tropes de 30.000 a 5.000. El suport adicional pels desordres públics i bombes continuarà sota el nom d’”Operació Helvetic”.
L’Agost del 2005 es va anunciar que l’Operació Banner finalitzaria l’1 d’Agost del 2007. Durant aquests 38 anys l’exèrcit britànic ha disparat, colpejat, atacat, torturat i assasinat la població nacionalista irlandesa.
El suport que el Sinn Féin ha ofert de manera continuada al cos policial nordirlandès (PSNI), sembla que ha estat un dels principals factors que han propiciat aquesta decisió de reduïr la presència de tropes.
En alguns sectors, la fí de l’Operació Banner ha estat vist com una gran victoria. El Sinn Fein veu l’operació com un pas real cap a la desmilitarització del nord i crida als joves nacionalistes a endorsar les files policials, per tal de poder aconseguir un cos policial que representi les dues comunitats.
Altres moviments republicans argumenten que si l’Exèrcit Britànic veu la situació “prou normalitzada”, és que ha deixat de patir per una possible reunificació d’Irlanda, redueix el nombre de tropes, precisament perque ja no les necessita en la seva defensa de l’Ulster lligat a Gran Bretanya. Si això, el Sinn Féin ho vol veure com un èxit, potser és que els seus objectius polítics no són els que fins ara creiem que eren.

12 de juliol amb incidents.

Un any més, s'han registrat diversos incidents durant la diada del 12 de Juliol.

La celebració anual commemora la victòria de William d'Orange sobre James II el 1690, durant la batalla de Boyne (Irlanda). Aquest fet refermava el poder protestant a Irlanda i a Gran Bretanya. La comunitat protestant d'Irlanda del Nord surt cada any al carrer i realitza massives desfilades, fogueres i festes durant aquestes dates. Sovint es produeixen enfrontaments entre catòlics i protestants quan, per exemple, algunes marxes de l'Ordre d'Orange passen per barris catòlics.

Enguany no ha estat una excepció, registrant-se diversos incidents. A Springfield road (West Belfast), àrea catòlica de la capital de l'ulster, diverses persones van mostrar cartells de rebuig al pas de l'anual marxa protestant per aquella zona. La situació va ser tensa, però no es vàren arribar a produir agressions físiques. A la part nord de la ciutat, una casa d'una família catòlica va ser atacada amb focs artificials, fet que va deixar un ferit, en el que s'apunta com a un atac premeditat de caire sectari. A Derry, l' Apprentice Boys Memorial Hall, seu de l'Ordre d'Orange local, va ser atacat amb pintura durant el mateix dia dotze. Aquest edifici està situat molt a prop del Bogside, barri catòlic per excel·lència, i que en aquest hi oneja una gran i visible bandera taronja des de fa una setmana. A Armagh, uns autobusos que transportaven unionistes cap a les marxes van ser apedregats.

Un altre fet greu va succeïr a Coleraine (co. Derry). allà es realitzava una gran foguera que va aplegar a centenars de persones. Allà, algú va col·locar una pancarta que feia referència a Aaron Neil i Paddy Brennan, joves catòlics morts a causa d'atacs sectaris durant el darrer any a Coleraine. A la pancarta, a part s'hi podia llegir "Quí serà el següent?" El pare d'Aaron Neil va assabentar-se del fet i va trucar la policia per a que anés a retirar aquella ofensiva pancarta. La policia li hauria dit que en aquella situació no era convenient treure cap pancarta ni bandera d'aquella celebració. Indignat, el pare d'Aaron va reunir alguns amics i vàren anar ells mateixos a despenjar la pancarta. Alguns paramilitars unionistes van ser testimonis dels fets i després vàren dirigir-se al domicili familiar de la família d'Aaron armats amb pals martells i portant escales. Una trucada a la policia va evitar l'atac, però el pare d'Aaron ha continuat rebent amenaces, havent de protegir la seva llar amb fortes mesures de seguretat i enviant als seus fills a altres cases fora de perill.

Justícia per a Terence.

Unes 500 persones es van manifestar el dissabte 9 de juny exigint justícia per a Terence Wheelock.

Centenars de residents locals van manifestar-se demanant justícia per Terence Wheelock i per a totes aquelles famílies que han patit la mort d’alguna persona estimada a mans de les forces policials.

Terence tenia 20 anys i era nascut a Summerhill (area de Dublin). En els darrers 3 mesos, quan ell era a l’hospital en coma, més de 200 persones el van anar a visitar per a solidaritzant-se. Mai, però, va arribar a complir el seu vintiunè aniversari.

El 2 de Juny del 2005 Terence va ser detingut, junt amb tres altres persones. Estaven sota sospita d’haver robat un cotxe. Acte seguit van ser portats a l’estació de la Garda (nom que rep la policia del sud d’Irlanda). El que va passar les tres hores següents és subjecte de la major disputa.

La versió de la Garda és que el van posar a una cel·la, seguint els procediments reglamentaris. Inusualment, Terence va quedar-se adormit al migdia i la Garda només va observar la cel·la unes 5 vegades abans que, poques hores després, es trobes Terence inconscient. La versió de la Garda és que Terence havia remogut el mur de la cel·la, trobant així una peça de metall amb la que es va penjar.

De tota manera, la versió de la Garda té alguns punts fluixos. Des que es va trobar el cos fins que es va avisar a l’ambulància van passar encara 10 minuts. Quan l’ambulància va arribar, va trobar el cos a un altre indret de la comissaria i no pas on se suposa que ell es va suicidar. És sabut per tothom que en un cas d’emergència tal el pacient no hauria de ser mogut fins que no arriba l’ambulància.

L’advocat de la família va presentar una ordre judicial per conservar la cel·la tal com estava amb l’objectiu d’una examinació forense. Desafinant aquesta ordre, la policia va renovar i netejar “quirúrgicament” la cel·la deixant-la sense cap evidència forense. No cal preguntar perque la Garda va procedir així després dels seriosos fets ocorreguts allà. No cal dir tampoc, que la policia mai ha donat cap explicació pertinent.

La mare de Terence va rebre la notificació per telèfon, la Garda li digué que se l’havien emportat al James Hospital (a l’oest de la ciutat), inclús li van indicar com arribar-hi. Terence estava a l’hospital Mater (situat al nord). La familia, desorientada, ja havia perdut una hora d’aquest preuat temps.

Al mateix temps, a l’hospital Mater, la policia despullà Terence. Mai ha tornat aquesta roba a la familia, que des del principi la va reclamar per a un anàlisi forense independent.

Aquest és el punt on l’horrible cobertura ja no només culpabilitza la policia local d’aquella comissaria, sinó també els més alts nivells del Departament de Justícia. Van ser oficials, directament orquestrats pel Departament de Justícia, qui van posar un mur per a que la família no pogués recuperar la roba. Va haver moltissimes vistes per aquest assumpte, fins i tot en una es va aconseguir, en l’últim minut, que l’estat estigués d’acord en retornar la roba, amb la condició que el forense fos de fora d’Irlanda. La familia va argumentar no poder assumir els gastos adicionals que això costaria i el Ministre de Justícia es va comprometre a financiar-ho. Però just abans de l’última sessió, McDowell va annunciar que aquests diners mai arribarien.

Altres preguntes que es desperten són: perquè no tenia cap marca Terence a les mans si es suposava que havia destrossat part del mur de la cel·la? Tenia una inflamació darrera el cervell. Tenia una peça de metall a l’ull. Aquestes i altres proves posen en dubte la teoria del suicidi.

A més de flagrants exemples d’irregularitats. Normalment, quan algú està sota tutel·la policial es fa una gravació. Però en el cas de Terence la gravació ha estat alterada i els noms dels policies canviats. El Director de Persecució Publica ha decidit que no hi hagin càrregs presentats contra la Garda en relació amb la mort de Terence. Hanley, qui ha treballat durant més de 15 anys a la comisaria de Store, ha investigat totes les morts ocorregudes en aquesta comissaria, mai ningú ha estat imputat.

La família segueix lluitant perque s’esclareixi la veritat. Representants de partits polítics com Socialist Party, IRSP, Sinn Feinn, WSM (Workers Socialist Movement), Labour Party marxaren, el passat dissabte 9 de Juny, amb els manifestants. De tota manera, la seva prescència era res comparada amb els centenars de gent local que es va reunir.

Solidaritat és lluita!

Si toquen a un, ens toquen a tots!

Actes en defensa del gaelic

La setmana passada ha estat força activa pels activistes en defensa de la llengua gaelica a Belfast. Algunes accions han estat realitzades en relació a les demandes de la marxa del dissabte i dels actes per la llengua irlandesa dels 6 comptats (Irlanda del Nord).

El dijous una gran part del mur de Whiterock road va ser blanquejat i redecorat amb provervis i slogans en gaèlic i amb crides a la manifestació.

Això va ser seguit, la tarda del divendres, per un grup d’activistes que van prendre el Black Mountain per deixar un missatge a favor de l’acte en defensa de la llengua irlandesa. La Black Mountain es troba a les afores de Belfast i el missatge podia ser vist desde gran part de la ciutat.

El dissabte va ser el rally amb milers de persones participant-hi. Joves i vells, nadius de parla irlandesa, aprenents i defensors van prendre els carrers en una manifestació que va partir des de Cúlturlann Mc Adam Ó Fiaich a Falls Road fins al centre de la ciutat, a Writers square. Unes 3000 persones van participar d’aquesta marxa festiva.

Els defensors de la llengua gelica han parlat clar, volen plens drets per a la llengua irlandesa. El que esperen ara és la resposta d’Edwin Poots, el ministre de cultura, art i oci a Stormont.

Nova mort a la presó de Maghaberry

Un ex activista republicà socialista és el darrer d’una llarga llista de morts que han ocorregut a la “unitat de supervisió especial” de la presó de Maghaberry.

John era un ex voluntari del INLA (Irish National Liberation Army) el qual ha jugat un important paper en la lluita contra els ocupants loyalistes durant més de dues dècades.

En John va ser empresonat a Long Kesh per la seva admissió en la participació de l’assasinat del comandant de LVF Billy “King Rat” Wright el 1997.

Seguidament del seu alliberament, degut al Good Friday Agreement, John va ser subjecte d’intimidacions a mans del RUC (ex-nom de la policia britànica al nord d’Irlanda) i el PSNI (nom actual de la policia) després. La seva sentència alliberatòria va ser revocada i ell va tornar a la presó, ara fa uns mesos.

Promptament va ser confirmat el suicidi com a causa de la mort de John a la presó. Però hi ha vàries qüestions irresoltes i la causa de la seva mort podria ser-ne una. El que se sap és que la Unitat de Supervisió Especial (nom que se li dóna al mòdul de càstig), en la qual ell va morir, és dirigit per persones que són, sense excepció, loyalistes, anti-catòlics, i declarats extremistes. D’acord amb l’ull testimonial apuntat per membres de Belfast ABC (Anarchist Black Cross), aquest modul de la presó és un lloc on els drets humans no existeixen i en la qual freqüentment operava Billy Wright “King Rat”. Just pocs dies abans de la seva mort li va ser denegada una compassiva llibertat condicional per assistir al bateig de la seva neta.

El que li ha passat a John representa l’última d’una llarga llista de morts en la SSU (Special Supervision Unit, els mòduls de càstig). Ell va ser una persona aguda i instintivament empàtica amb la classe treballadora de Belfast, de la qual ell provenia. Ell també va ser una ajuda lleial i veí conscienciat i la noticia de la seva pèrdua va caure amargament sobre la comunitat en la qual ell havia viscut.

Repatriació Noel Maguire

Noel Maguire és l’únic presoner polític irlandès encara empresonat a Anglaterra.
Malgrat la seva familia es troba vivint al nord de l’illa irlandesa continuament ha estat rebutjada la seva repatriació, cosa que és un dret democràtic reconegut per la legislació europea.

El 30 de Març passat, va ser el dia internacional d’acció en suport a la seva lluita per la repatriació. Diverses accions es van extendre al llarg del territori, rebent mostres de suport des de Irlanda, UK, Italia, Suecia, EUA, Australia… Aquestes reclamàren l’immediat retorn de Noel Maguire a Irlanda. On podrà estar segur de les bandes racistes presents a la presó anglesa (per les quals ja ha estat brutalment atacat) i on podrà retrobar-se amb la seva familia, Noel no ha vist els seus fills en 6 anys.

Desde la pressó Noel Maguire agraeix totes aquestes accions de suport i recorda que la lluita per la seva repatriació continua. En aquesta carta explica que després d’una trobada amb l’ambaixada irlandesa oficial a Londres amb l’IPSC (Irish Political Status Commité) i l’Irish Comission for Prisoners Overseas (la comissió irlandesa pel presoners a l’exterior) s’obren noves esperances de que la demanda per la seva repatriació conclogui amb èxit. Afirma que sense el suport rebut aquesta campanya mai hagués arribat tan lluny.

Pots escriure’l a:

Noel Maguire HMP Full Sutton, York. YO41-IPS.

(06.03.2007)

Una altre iniciativa sorgida és l’enviament d’una carta demanant la seva repatriació a l’ambaixada irlandesa de la teva area o directament als ministres Michael McDowell i Dermot Ahern T.D:

La traducció de la carta que pots trobar a la pàgina: http://www.geocities.com/starry.plough/noelgetinvolved.htm
diu així:

Benvolgut Sr/Sra:
T’escric per requerir que reconsideris la teva descició de refusar la repatriació de Noel Maguire demanada, desde la presó Full Sutton a la presó de Portalaoise, perque així pugui estar més aprop dels seus estimats.

La premissa del Departament de Justicia de que Noel no pot reclamar de nou la seva repatriació fins el gener del 2008 no és correcta. Aquesta és contraria a la legislació acordada per tots els estats-membres de la Unió Europea – que un preoner pot, en qualsevol moment, reclamar la seva repatriació al seu país d’orígen.

La demanda que ell no té familiars propers vivint als 26 comptats no és certa, ja que la familia de Noel’s viu a poques hores de Portlaoise. Noel Maguire es del comptat de Fermanagh i té passaport dels 26 counties, proves suficients per la seva repatriació, segons les Directives Europees, com a ciutadà irlandès.

Nosaltres creiem fermament que el Ministre de Justicia Irlandès podria estar incomplint la constitució irlandesa – la qual garanteix en el tractat la igualtat de tots els nascuts a la nació. Clarament en el cas de Noel no és cert en absolut.

Els sis acusats amb Noel, tots irlandesos com ell, ja han estat repatriats a la pressó de Potlaoise.

En termes humanitaris demanem que la desició de refusar la repatriació sigui reconsiderada, l’exemple de l’atac que Noel va patir l’any passat per 2 interns els quals han estat acuats d’intent d’assassinat és una indicació del la seriositat de la situació. Si ell no és repatriat fisica i psicologicament, Noel, es objecte d’un seriós risc.

Psicologica i físicament, Noel Maguire, es troba en seriós risc i representa un veritable exemple de perque la Directiva Europea ha dictat de permetre als presoners completar la sentència en el país d’on són ciutadans.


Mes info:
http://www.geocities.com/starry.plough/noelmaguire.htm
http://www.irishfreedomcommittee.net/POWs/noel_maquire_dayofaction.htm

Suspesa temporalment l'extradició de Roisin McAliskey

Suspesa temporalment l'extradició de Roisin McAliskey

L’extradició a Alemanya de Roisin McAliskey ha estat temporalment suspesa per permetre els seus advocats preparar una queixa d’abús en el procés.
La filla de l’exmembre del parlament i lluitadora pels drets civils, Bernadette McAliskey és buscada per suposada participació en la col·locació d’una bomba per part de l’IRA en una caserna militar a Osnabruck el 1996.

La noia de 35 anys d’edat és actualment en llibertat sota fiança després de ser arrestada a casa seva a Coalisland, Comptat Tyrone, a l’Abril.

Les autoritats germàniques estant demanant la seva extradició per segona vegada.

El primer intent va ser abandonat el 2000 quan segons la fiscalia de la corona, ella no tenia cap causa pendent.

Un dels testimons cridats per la defensa, Peter Corrigan, va dir als jutjats de Belfast el dimarts passat que el cas havia estat “políticament motivat” pels alts càrrecs del Nord d’Irlanda.

Mr.Corrigan va demanar temps per aconseguir evidències i així presentar una queixa per abús en el procés. Ell voldria confiar plenament en l’ajornament, per part de les autoritats Nord-Irlandeses, en l’ordre que les autoritats alemanes havien demanat el passat Octubre.

La vista va ser ajornada fins el 27 de Juny.

Judici pels fets d'Omagh

La bomba d’Omagh i Sean Hoey com a cap de turc.

Aquest Juny podria arribar la sentencia del Judici per el cas de la bomba d’Omagh (1998), reivindicada pel RIRA (Real Irish Republican Army). El judici de Sean Hoey, home de 37 anys d’edat i nascut al sud del comptat d’Armagh, va finalitzar el Gener amb el judge Mr Justice Weir admetia que hi havia una suma de proves a considerar.

El més passat es va especular que davant la suma de proves escoltades als jutjats durant els 56 dies de vistes podria significar que el judge no podia establir un veredicte abans de la fi del termini, al Juny, cosa que podria significar que el veredicte no podria ser establert fins l’inici del nou termini, al Setembre.

Hoey ha estat per ara 3 anys i mig empresonat, acusat d'un total de 56 càrrecs, incloent 29 assassinats resultat de la bomba del 1998.

La clau en el cas recau en la controvertida prova d’ADN que uniria Hoey als càrrecs que se l’imputen, el resultat d’aquests anàlisis és una de les principals proves que el fiscal presenta. Un testimoni del judici, el professor Allan Jamieson, va afirmar que la prova realitzada d’ADN és poc fiable i els resultats del test tenen una oberta interpretació. Aquesta tècnica preté determinar el perfil de l’ADN basant-se en mostres de només unes poques cèl·lules. La quantitat de mol·lècules utilitzades en aquest cas era 1 porció de la divisió d’un grà de sal dividit en un milió. El profesor Jameson afirmava que, en la seva opinió, com menys quantitat d’ADN és testat menys possibilitats de que els resultats siguin fiables.

Durant el judici també s’ha escoltat la veu de l’espia del FBI infiltrat en els grups dissidents republicans als temps de l’explosió d’Omagh. La defensa presenta com a prova i amb acord amb el fiscal, que l’infiltrat, Mr Rupert, va nombrar més de 100 membres i persones relacionades amb els anomenats grups republicans dissidents, entre ells no es trobava Mr Hoey.

Desde la campanya de suport a Sean Hoey es denuncia que ell ha estat incriminat per l’Estat Irlandès i el Govern Britànic prevenint la revelació dels rols de complicitat que ells van jugar a la massacre d’Omagh. La plataforma de suport denuncia que Hoey ha estat agafat com a cap de turc amb l’objectiu d’amagar mentides profundes. El grup de suport a Sean Hoey realitza una sèrie de qüestions queden encara per contestar:
Perque va explotar la bomba quan els govern irlandès i el britànic van tenir coneixement de la col·locació de la bomba amb dues setmanes d’antel·lació?

Perque hi havia cintes de les trucades d’advertencia, anomenades per les forces britaniques com “inexactes” o “incorrectes” que mai han estat mostrades al públic?

Perque l’espia internacional, treballant a sou del govern americà, l’estat irlandès i el govern britànic a la vegada, no ha estat perseguit pel seu paper amb la selecció d’Omagh com a “ciutat-objectiu”, tal i com es va reconèixer durant el judici?

Perque l’exercit britànic es trobava tancat a les casernes aquell dia, i els membres a peu del RUC (Antic nom del cos de policia nord-irlandès) es trobaven en serveis mínims?

Segons el grup de suport, davant d’aquest flagrant judici farsa, Sean Hoey ja ha estat jutjat i condemnat per la premsa.

Mes info :
http://www.irishfreedomcommittee.net/POWs/sean_hoey_support.htm

Ampli rebuig als plans de la petroliera Shell a Rossport.

Traducció al català d'un dels textos publicats pel moviment en contra dels plans de Shell al comptat de Mayo (Irlanda).

Durant els últims mesos, gran part dels mitjans de comunicació irlandesos han ignorat completament les continues confontacions a Rossport (Comptat de Mayo). Aquest passat més d’Abril, per exemple, 6 persones eren detingudes a la controvertida refineria que Shell té a Ballinaboy (Comptat de Mayo). Aquestes sis persones formaven part d'un grup de trenta que va aconseguir entrar a la refineria. Després de 5 hores de jugar al conegut joc “del gat i el ratolí” amb la Garda (policia del sud d’Irlanda) i la seguretat privada de l’empressa Shell, els manifestants van ser expulsats del lloc. Els sis arrestats van ser portats a l’estació de la Garda i després alliberats. Accions similars es van dur a terme per tota l’illa.
Aquestes confrontacions resulten d’una important oposició popular a la construcció d’un gasoducte experimental que es vol construïr a Rossport, comptat de Mayo (oest d’Irlanda).
El gasoducte experimental, que ha de funcionar 5 vegades a la pressió standard, es preten construir a una zona polèmica, molt propera a les llars de moltes persones, tant és així, que una casa de la zona quedaria a només una distància de 70 metres del conducte.

Un anàlisi recent independent sobre la seguretat, realitzat per experts, vinguts dels Estats Units d'Amèrica, en transport de gas, anomenada Accufacts, ha determinat que “el gasoducte del Corrib (aquest és el nom del riu que marca l'itinerari del projecte) no és un gasoducte “normal”, considerant la seva capacitat per operar sota alta pressió i per la seva composició desconeguda en relació a les característiques del terreny i la producció. Això podria ocasionar seriosos danys, i incrementar les possibilitats d’averia.”
L’anàlisi del personal d’Accufacts estableix, també, que “la ruta del gasoducte hauria d’estar situada a un mínim de 400 metres de les cases per evitar accidents de grans proporcions.”

La refineria serà un establiment de combustió amb 9 xemeneies, algunes de les quals arribarien a 50 metres d'alçada, de les quals emmanarà diòxid de carboni i metà. Setze cases es troben dintre del radi de 2 km de l’establiment. Les emissions d’aigua i aire calent de la refineria podrien contaminar l’ambient local que el rodeja.
Carrowmore Lacke es la font regional de distribució d’aigua que resultarà exposada a les emissions de la refineria de gas de Balinaboy. A la badia de Broadhaven gran part de la població viu de la pesca.
Una investigació de la UCC’s coastal and Marine Resource Centre ha recuperat més de 220 punts d’avistament de set espècies diferents de ballenes i dofins, a la badia de Broadhaven i al noroest de Mayo.

L’estat irlandès va facilitar, en un començament, la realització d’aquest projecte per part de Shell el 1975. Un acord entre el govern i Shell permetia l'exportació de gas i petròli d'Irlanda, els termes d'aquest contracte eren els següents: pagament d’un impost sobre les royalites, que anava del 8 al 16% de la producció de gas o petroli; pagament d’un impost igual al 50% de la facturació. A més, existia la possibilitat d’una participació estatal de fins el 50% en cas que hagués estat planificada la creació d’una societat estatal per la exportació de recursos energetics. El gas era venut a les companyies estatals a preu reduit.
Els governs irlandesos següents (de 1985 a 1992) vàren anar variant aquests termes, passant actualment a ser els següents: les societats tenen llum verda per desenvolupar el gasoducte sense royalities, a més, no hi ha participació estatal, i els impostos sobre la facturació s’eleven només a un 25%. Com si no fos això suficient, les multinacionals poden descarregar dels impostos el cost de producció, del desenvolupament i exploracions per pagar menys impostos o no pagar-los en absolut.
Les lleis han estat modificades per permetre a Shell la compra de terreny públic.
Efectivament, va haver terrenys dedicats a la producció de llenya, propietat del estat, que van ser venuts a Shell perque els pugui utilitzar com a espai en el qual col·locar les refineries.
Escencialment, aquesta operació no és una altre cosa que un regal, donat que els bens públics no coneguts desapareixen. La privatització dels recursos naturals és una aberració com a tal, tal com ha succeït amb An Post, Dublin Bus, Inish rail, amb un impacte inevitablement negatiu sobre la ocupació laboral i els serveis, per no parlar de l’empitjorament de la sanitat pública, que afavoreix el sector privat.
Les lleis sobre els impostos i la generositat del estatment governamental cap als grans negocis distribueixen prevendes a tort i a dret, quan més del 85% dels impostos en l’asumpte son pagats pels treballadors/es, mentre els superrics obtenen amnisties relacionades amb l’evasió fiscal.

RESISTÈNCIA.
Desde juny del 2005 Shell ha estat obligada a interrompre les feines referides al projecte gracies a l’acció directa duta a terme per persones de la comunitat local i pel camping solidari de Rossport.
En algunes localitats de Bellanaboy i Rossport es van fer piquets amb èxit mes rere mes. Per dues setmanes durant Juny del 2006 el bloqueig de les rutes va detenir vehicles Shell que intentaven entrar a la planta d’extracció. Cinc persones del lloc, coneguts com The Rossport Five (els 5 de Rossport) van acabar a la pressó durant 94 dies per no haver respectat el dictat de la Cort Suprema que fallava en favor de la multinacional, prohibint qualsevol tipus d'acció que impedís els treballadors de Shell l’accés als terrenys de la petroliera. Els pescadors locals anunciaren que bloquejarien una de les naus més grans de Shell, La Solitaire, en cas que els cinc presoners de Rossports no fossin alliberats. En tot el país i a l’estranger va haver comicis, protestes i piquets. Per últim, Shell va demanar la suspenció de la preescripció de la Cort Suprema, de manera que els Rossport Five van ser alliberats.

No obstant la intenció de Shell es seguir endavant amb el projecte, això no es pot permetre. Si vols col·laborar pots venir i sumar la teva força, propostes i imaginació a un divers esforç col·lectiu que ha vençut Shell i l’estat irlandès.
Aquesta és una gran oportunitat per superar un desenvolupament retardat dels recursos ambientals, i la lluita conduida fins ara ha estat una inspiració per a molta gent del país. Una victòria tindria efectes no solsament en un dels comptats com és Mayo, sino a tota l’illa.
El que està succeint al nord de Mayo no és altra cosa que la lluita contra la subordinació de les nostres vides al interès del gran negoci i de la producció privada. La finalitat del camp és prestar ajuda pràctica a la lluita de les comunitats locals i proporcionar una base pels manifestants provinents del reste del país. Junts podem vèncer.

Web:
www.struggle.ws/rsc/
www.shelltosea.com
www.indymedia.ie/mayo